Les religions disposen delements que ens recorden que és possible una relació amb el món no orientada al creixement i a posar-ho tot a la nostra disposició. En una església o temple la nostra actitud és diferent de la que tenim en un supermercat. També és diferent el nostre estat dànim interior: passem de lacció activa a la recepció o la percepció. Però les esglésies o les mesquites no són els únics llocs per a aquests canvis dactitud: quan som a la vora de loceà podem experimentar una obertura similar del pit, de tot el cos, a limmens espai agitat que tenim al davant. I els fenòmens que sinclouen sota letiqueta de New Age també es poden interpretar com lexpressió dun anhel de ressonància. Això no significa que la religió viscuda i, sobretot, institucionalitzada activi aquest potencial de ressonància i laprofiti realment. Sabem per la història de la religió que és més probable que passi el contrari. Aquesta sordesa a la ressonància no és una conseqüència necessària de la religió ni nés un tret inherent. És només una possibilitat (terrible) que no ha de fer oblidar el gran potencial que té: la possibilitat dexperimentar la ressonància en els patrons de relació religiosos, dexperimentar la capacitat de deixar-nos cridar i de practicar disposicionalment una voluntat de transformació.